❗️Para poder utilizar Verkami debes hacerlo desde otro navegador. Instala o entra desde: Microsoft Edge, Chrome o Firefox. Microsoft ha dejado de actualizar el navegador Internet Explorer que estás utilizando y ha dejado de ser compatible con la mayoría de sitios web.

Edició de la novel·la 'Tot era massa fràgil', una distopia a la Barcelona de 2025 i 2045

Primera novel·la de Rubèn Suriñach, gènere hopepunk. Crisi energètica, emergència climàtica i control polític. Una esperança: La Resistència

Rubèn Suriñach

Un proyecto de

Categoría

Creado en

0
segundos
171
Aportaciones
4.150€
De 4.000€
Aporta al proyecto

Escoge tu recompensa

Apóyalo con una donación

Aporta sin recompensa
Haz una donación altruista al proyecto sin recibir ninguna recompensa a cambio:

Em dic Rubèn Suriñach Padilla i soc originari de les Masies de Roda (Osona). Després de passar uns anys a Barcelona, m’he instal·lat a Cardedeu. Nascut, per bé o per mal, el 1984, tinc 37 anys. Soc economista de formació i treballo, com a tal, dins de l’àmbit de l’economia social i solidària, en una feina que sempre està a mig camí entre un treball remunerat i una vocació activista. L’escriptura és una afició que em va inculcar el meu pare i que he intentat anar polint amb els anys, en bona part gràcies al meu pas per l’Ateneu Barcelonès i els seus cursos d’escriptura.

Em disposo a publicar la meva primera novel·la, Tot era massa fràgil, una distopia hopepunk que transcorre en dos fils temporals paral·lels: 2025 i 2045. La història comença el 2045, presentant-nos en Miki Batalla, un periodista depressiu que sobreviu, com pot, enmig d’una Barcelona assotada pel canvi climàtic i la crisi energètica, i un règim polític dictatorial que està en guerra, des dels anys vint, amb la guerrilla anomenada La Resistència. És una història de la Barcelona 2025/2045, entre el trencament i la reconstrucció. L'obra la publicarà l'editorial i cooperativa especialitzada en l'ecoedició Pol·len Edicions i comptarà amb un pròleg d'Alfons Pérez.

La trama en una Barcelona distòpica

En Miki Batalla, el protagonista, enmig de l’elaboració d’un reportatge es troba, de manera fortuïta, la Clara, la seva exparella, que va passar a la clandestinitat quan va començar la guerra, l’any 2025. Ella li demana que la vagi a buscar, que tenen una conversa pendent, li dona un codi indesxifrable i desapareix tal com havia aparegut. Aquesta trobada desferma una allau de records dolorosos sobre el passat del protagonista i porta la història al 2025.

Els Fets de Maig de l’any 2025 van canviar, per sempre, el curs de la història a l’Estat espanyol: van empènyer la conflictivitat social fins a un punt de no retorn i van desencadenar la primera guerra 4.0 del segle XXI al cor mateix de la Unió Europea. Tot era massa fràgil és una novel·la que t'atrapa: d'un any a l'altre de la trama, ja no podràs deixar de llegir-lo.

El rerefons social i polític

Aquesta novel·la presenta un paisatge social inquietant, tant al 2025, amb l’agudització del conflicte social i la regressió democràtica de l’Estat, com al 2045, on les conseqüències de l’escalfament global i l’escassetat energètica han abocat la societat a una transformació accelerada sense precedents. Ens parla dels mals del capitalisme, de la imperiosa necessitat del decreixement, de les lluites socials enfront del poder, de la repressió, de les manipulacions de la premsa... i explora els dilemes ètics que es presenten quan confrontem els conforts de l’estil de vida occidental amb la necessitat de sacrificar-lo per no caure en una dictadura “verda”. A un altre nivell, interpel·la els moviments socials i explora l’etern debat, en el seu si, entre reformisme i rupturisme.

Per què escric

La novel·la que he escrit la visc com l’exploració literària de la meva realitat activista diària, per generar-me un espai de ficció on explorar totes les meves pors i esperances en relació al nostre futur col·lectiu, però també on navegar per totes aquelles inquietuds que afrontem els moviments socials transformadors quan ens enfrontem a la tasca majúscula de derrocar el capitalisme. Es tracta de la primera obra de ficció que escric amb vocació pública, ja que, en general, el meu pas per la literatura ha estat sempre de portes cap endins. En canvi, he publicat força textos de caràcter tècnic i d’assaig, sempre en relació amb el meu activisme i, per tant, de la transformació social i el paper que hi tenen les economies alternatives. En aquest sentit, l’Ajuntament de Barcelona i l’editorial Marge Book van publicar-me l'obra Les economies transformadores de Barcelona (2017).

Una distopia, dins del subgènere hopepunk

L'obra és clarament una distopia, però l'autor ha volgut fugir de les obres catastrofistes a les que la producció audiovisual ens té acostumats darrerament. Per això, l'insereix en el gènere de futurs esperançadors, el hopepunk, amb tocs de solarpunk. El hopepunk, acunyat per Alexandra Rowland el 2017 descriu una tendència narrativa que se situa en escenaris distòpics i hostils però els personatges, en lloc de deixar-se arrossegar per l'escenari antiutòpic, escullen un altre camí. L'esperança, en aquest subgènere, és el motor narratiu, una esperança fruit de la lluita col·lectiva.

Sobre les recompenses

La recompensa principal és la novel·la de Rubèn Suriñach Tot era massa fràgil, editada per Pol·len Edicions.

Acompanyant aquesta recompensa, n'hem creat d'altres amb llibres de narrativa i d'assaig que creiem que lliguen amb l'ànima del llibre, per gènere, perquè hi participa l'autor, o perquè continuen amb la crítica social i política de la que parla el llibre:

• El recull de relats La fruita del demà (Pol·len, 2022), on l'autor ha publicat el relat "La terra de la banya".

Les economies transformadores de Barcelona, un assaig del mateix autor (editat per l'Ajuntament de Barcelona i Marge Books, 2017).

• El propostari i assaig Nos sobran las ideas Propuestario para una transición ecosocial (Pol·len, 2021), d'Arnau Montserrat, un reguitzell de propostes per dotar de contingut la transició ecosocial.

A més, l'autor ofereix una xerrada i un club de lectura literari per a les mecenes que en tinguin ganes.

Una novel·la ecoeditada, de producció local i amb motxilla ecològica

Pol·len edicions som una cooperativa i editorial que treballa amb criteris d'ecoedició. Tot seguit, us compartim tres dels bàsics:

  1. Producció local: la novel·la la produirem a Catalunya, i disposarà del segell 'Llibre local', un compromís de les editorials per a localitzar la nostra producció al nostre país i estalviar, així, les emissions en el transport.

  2. Paper certificat FSC (Forest Stewardship Council): paper que prové de boscos responsables amb la natura i amb les poblacions que habiten els territoris d'on s'extreu la fusta.

  3. Càlcul i comunicació de la petjada de carboni a través de la calculadora [bookdaper.cat](bookdaper.cat), que ens ajuda a minimitzar l'impacte ambiental de les nostres publicacions.

Fitxa del llibre

Format: 15 x 21 cm
Col·lecció: Edicions especials
Paper de l'interior: FSC + 100% reciclat
PVP: 16 euros

Qui som

Pol·len Edicions és l'editorial que publicarà la novel·la de Rubèn Suriñach. Som una editorial cooperativa, amb seu al Vallès Occidental i a Osona. Especialitzades en l'ecoedicio, podeu consultar el nostre catàleg aquí.

A què destinarem les vostres aportacions

L'objectiu mínim servirà per cobrir un 100% de la impressió del llibre i els enviaments de les recompenses. La resta de costos (correcció, maquetació, disseny, promoció) es sufragaran amb la venda del llibre.

Calendari previst

El llibre es presentarà en societat al setembre-octubre de 2022 i és quan es podran lliurar les recompenses.

+ Info

TW de Rubèn Suriñach
IG de Pol·len edicions
TW de Pol·len edicions
FB de Pol·len edicions

Preguntas frecuentes

Aún no hay ninguna publicada.

¿Tienes alguna otra duda o pregunta?

Pregunta al autor/a

7 comentarios

Si ya eres mecenas, Inicia sesión para comentar.

  • philippaparry

    philippaparry

    más de 2 años

    Visca en Miki Batalla! Moltes felicitats, Rubs

  • Laura

    Laura

    más de 2 años

    Felicitats Rubén per aquest projecte!

  • Amandine Barou

    Amandine Barou

    más de 2 años

    Necesitamos nuevos futuros!

  • frafri

    frafri

    más de 2 años

    ¡¡Larga vida al hopepunk!!

  • malarec

    malarec

    más de 2 años

    Força, rauxa i a totes, ara que encara hi som a temps!

  • Rubèn Suriñach

    Rubèn Suriñach
    Autor/a

    más de 2 años

    Gràcies!!

  • LaiaGFEstrella

    LaiaGFEstrella

    más de 2 años

    Admiració total, Ruben!!!

Volver a todas las actualizaciones

#03 / Què faries, tu, davant del col·lapse? Aquí teniu la resposta de la Clara

No hi has pensat, tu, en marxar boscos endins i construir una comunitat? Marxar de barna, del que segurament serà l’epicentre del col·lapse, anticipar-nos i fer-nos el nostre refugi enmig de la tempesta...? Això li diu en Miqui a la Clara, la seva parella, al 2025, mentre s’enfronten a un daltabaix polític i social sense precedents recents a l’estat espanyol, a "Tot era massa fràgil". Voleu saber què li respon la Clara? Aquí podeu llegir la seva conversa:

Passada la catarsi, es van asseure al sofà i es van cargolar un cigarret. Fumaven en silenci, mirant el cel, perduts cadascú en el seu íntim univers de pensaments. Probablement, les seves càbales estaven unides per un fil comú, per un tema: el seu futur compartit. Però no només el seu, com a parella, sinó el seu com a part d’un nosaltres comú, com a part de la mateixa espècie. Tot el que s’havia anat desencadenant els darrers anys, al llarg i ample del globus, eren mals auguris, símptomes que aquell –fins aleshores– llunyà i abstracte col·lapse, començava a arribar. Els incendis a l’Amazones, la tempesta Glòria, el coronavirus... i ells, a sobre, havien d’afrontar una regressió democràtica sense precedents des del franquisme. El paisatge era fosc, aterridor. Enmig de la penombra, però, en Miqui va veure despuntar una espurna de llum, una visió que li va donar aire, un pensament amb olor de boix.

–Asseguts a la punta del Puigsacalm, li he preguntat a en Pau que què faria ell, si tot s’enfonsés? S’ho ha pensat uns segons, però no li ha costat gaire: ha assenyalat el Collsacabra i m’ha dit que pillaria una masia, bestiar, aerogeneradors i plaques, i que el món s’enfonsi –va fer una petita pausa, com deixant sedimentar les paraules, i va seguir– m’ha fet pensar, la veritat... de fet, m’ha fet aparèixer una imatge d’alleugeriment enfront del que tenim davant. No hi has pensat, tu, en marxar boscos endins i construir una comunitat? Marxar de barna, del que segurament serà l’epicentre del col·lapse, anticipar-nos i fer-nos el nostre refugi enmig de la tempesta...?

Va deixar la pregunta flotant a l’aire, mentre el sorollós silenci del Casc Antic ocupava el buit que havien deixat les seves paraules.

La Clara rumiava, mirant el cel, calada rere calada. Potser s’estava obrint camí, dins seu, aquella possibilitat? Si la Clara accedia, ell no ho dubtaria ni un segon: enviaria l’assemblea de Can Girona i en Senillosa a la merda, vendria el pis i s’instal·laria en una masia abandonada encara que no tingués aigua ni llum.

Finalment, la Clara va parlar.

–Si t’haig de ser sincera, és un pensament que em visita sovint. Em veig enmig d’una clariana, en un bosc de boix i alzina, pasturant un ramat de xais. Estic asseguda en una pedra, mirant com rumien parsimoniosament, mentre els gossos corren per agrupar les quatre ovelles despistades –va fer una pausa, va fer una última calada i va apagar el cigarro– Però em miro i no em veig tranquil·la. Al contrari, estic neguitosa. Hi ha quelcom dins meu que no em deixa gaudir de la pau de la natura –ara es va girar per mirar-lo als ulls– és la culpa, Miqui. Sé que, si fugíssim boscos endins, se’m menjaria la culpa per dins, per haver deixat a tanta gent a la seva sort. Per no haver fet res per canviar el rumb de les coses o, si més no, per no haver intentat salvar el màxim de gent del naufragi. No podria viure contenta i feliç dins de la meva utopia decreixentista sabent que, boscos enllà, milers de persones s’enfonsen en el patiment i la desesperació, mentre els quatre de sempre s’omplen les butxaques esclavitzant els que no tenen res. No sé com dir-ho –amb la mà va fer el gest de buscar quelcom dins del pit– és una cosa que sento aquí dins, que em diu que no és una opció, que no puc escollir una cosa o una altra... el meu cos simplement no em deixa. El meu lloc està aquí, arremangada, costi el que costi... crec que si no... és com que la meva vida no tindria sentit. No sé si m’explico...

-T’expliques perfectament, Clara –no calien gaires explicacions: era la Clara, tan senzill com això– en el fons, no he arribat a creure ni per un moment que poguessis dir que sí, però ho havia d’intentar –li va dir amb un somriure trist.

-Va, tornem a l’aquí i l’ara, que demà... demà serà un altre dia –va tancar la conversa amb un llarg petó. Es van fondre, de nou, en una abraçada, absorbint cada segon d’aquell parèntesi que estava arribant al seu final.

1 comentario

Inicia sesión o Regístrate para comentar esta entrada.

  • familiaHostia

    familiaHostia

    más de 2 años

    Som de Girona i no estarem en l’epicentre del col·lapse, però també venen ganes de pillar una masia, bestiar, aerogeneradors i plaques...

    Moltes ganes de poder llegir tota la novel.la!

    Ànims Rubèn! que queden pocs dies!

#05 / Secondina, un segon títol de la col·lecció Narratives

Si Tot era massa fràgil va ser el primer títol de Narratives, us volem compartir una segona novel·la que també publicarà Pol·len: Secondina, crònica de la putrefacció, de Jordi Martí Font.

Ara mateix estem en campanya de mecenatge d'aquesta obra sobre corrupció a una ciutat mediterrània que us sonarà molt, un text de gènere de terror i fantàstic que no deixarà ningú indiferent.

Us convidem a difondre aquesta nova novel·la de fondària social que, com va fer Rubèn Suriñach amb la distopia hopepunk, ens sorprèn per la seva crítica social i alhora ens permet imaginar finals diferents.

#04 / L’exploració de les pors i dilemes de l’activista, des de la ficció.

Us deixo amb un petit exercici, íntim i personal, que he fet, explicant la meva vivència a l’hora d’escriure "Tot era massa fràgil":

Aquesta és la meva primera obra de ficció amb vocació pública, ja que, en general, el meu pas per la literatura ha estat sempre de portes cap endins. Els poemes i relats que fins ara havia escrit, els havia viscut sempre com un exercici d’autoexploració, quan no un esbarjo creatiu, però amb cap intenció d’explicar res a ningú més que a mi.

"Tot era massa fràgil" suposa un canvi, ja que, si bé parteix de la meva mirada personal, l’he viscut com l’exploració literària de la meva realitat activista diària, que també és la de centenars i milers de lluitadores pel comú, de punks de l’esperança. La novel·la m’ha permès generar… leer más

#03 / Què faries, tu, davant del col·lapse? Aquí teniu la resposta de la Clara

No hi has pensat, tu, en marxar boscos endins i construir una comunitat? Marxar de barna, del que segurament serà l’epicentre del col·lapse, anticipar-nos i fer-nos el nostre refugi enmig de la tempesta...? Això li diu en Miqui a la Clara, la seva parella, al 2025, mentre s’enfronten a un daltabaix polític i social sense precedents recents a l’estat espanyol, a "Tot era massa fràgil". Voleu saber què li respon la Clara? Aquí podeu llegir la seva conversa:

Passada la catarsi, es van asseure al sofà i es van cargolar un cigarret. Fumaven en silenci, mirant el cel, perduts cadascú en el seu íntim univers de pensaments. Probablement, les seves càbales estaven unides per un fil comú, per un tema: el seu futur compartit. Però no només el seu, com a… leer más

#02 / Tot era massa fràgil: llegiu-ne una part

Us compartim en exclusiva un fragment de la novel·la de Rubèn Suriñach, Tot era massa fràgil. Gaudiu-ne i, sobretot, compartiu el projecte a tota les persones lectores que encara no el coneixen. El llegireu tot seguit:

Si es tancava a casa, corria el risc d’entrar en un nou bucle de culpa i penediment, així que va decidir anar al parc, a que li toqués una mica el sol. Va entrar pel costat de l’antic museu d’història natural, avui un edifici tancat i barrat, farcit amb centenars de cossos d’animals embalsamats degradant-se en la foscor.

A l’entrada del parc, un cartell desgastat donava la benvinguda al Recinte Agroecològic de la Ciutadella. Un altre projecte atrapat a mig camí entre la sortida civilitzada i l’esfondrament sense control. Aquell havia estat un dels projectes… leer más

#01 / Sobre distopies, ecoficció i hopepunk

El concepte distopia generalment s’utilitza per descriure futurs trencats, desastrosos i, en definitiva, no desitjables. Conceptualment és l’antagonista de la utopia. Al món de la narrativa, podríem dir que el distòpic és un gran gènere que es caracteritza per dos elements comuns: són històries que ens parlen del futur (respecte el moment en què s’han escrit) i que descriuen, com hem dit, unes condicions socials, econòmiques, polítiques o tecnològiques, molt pitjors a les existents en el moment d’escriure-les. Algunes de les distopies més conegudes són 1984 (1949) de George Orwell o Fahrenheit 451 (1953) de Ray Bradbury, llibres en què s’ens descriuen societats totalitàries on l’Estat exerceix un control social total (són una crítica al caire totalitari que estava agafant la Unió Soviètica en aquell moment històric, especialment amarga en el cas d’Orwell, per exemple, per la seva militància comunista).

leer más

Utilizamos cookies propias esenciales para poder ofrecer nuestro servicio y de terceros para poder conocer el uso de la página. Política de cookies