LAIETANA, 43. El cau de la Bèstia

La "Jefatura Superior de Policia" de Via Laietana ha sigut testimoni durant els quasi 100 anys que han passat des de la seva creació, de tota mena de tortures i vexacions a les persones detingudes que han passat per les seves dependències.

Tot s'hi valia per aconseguir confessions, delacions o més detencions.

En un exercici de memòria i reparació, aquest documental recupera els testimonis dels qui ho patiren, assenyalant i acusant els torturadors. Tant als que ja no hi són, com als que actualment encara s'amaguen entre nosaltres.

Aquest Verkami anirà destinat a culminar el procés de producció, però especialment s'invertirà en desenvolupar l'edifici tant per dins com per fora en 3D. Això suposa una important despesa econòmica, però davant la negativa del Ministeri de l'Interior d'accedir a l'edifici per enregistrar els espais on es duia a terme la tortura i on es privava de llibertat i de drets bàsics als detinguts, ho reconstruirem en 3D a partir de les descripcions de les víctimes.

Aquests 3D compliran un doble objectiu, il·lustrar l'interior de l'espai i preservar-lo per la memòria, ja que el ministeri ja fa dies que davant l'aprovació de la llei que convida a convertir-lo en un espai per la memòria històrica hi està duent a terme una profunda transformació per tal d'esborrar qualsevol vestigi de tot el què succeïa allà dins.

Alguns noms per fer un tastet:

EDUARDO QUINTELA BOVEDA, va ser el primer cap de la BPS a Barcelona i va dirigir la fase més brutal de la repressió, amb la persecució del maquis llibertari.

Era inspector de la policia des de 1917, i durant la Segona República havia treballat a Via Laietana a les ordres de Miquel Badia i Capell. Va aconseguir sobreviure a 4 intents d'assassinat i es va jubilar l'any 53.

Finalment, l'agost del 1968, a l'edat de 77 anys, moria tranquil·lament al llit a la ciutat de Barcelona.

RAFAEL NÚÑEZ VALVERDE, ingressa en el cos de policia com a agent de 3a classe el 1942 a les ordres de Quintela i Polo Borreguero.
És distingit amb la Cruz al Mérito policial con distintivo Blanco el 16 de juliol de 1965 "por su entrega al cumplimiento del deber y por sus condiciones de preparación, acrecentando con ello el prestigio corporativo, y con el propósito de fomentar la interior satisfacción y estímulo de los funcionarios dependientes de la Dirección Nacional de seguridad".

El 1970 rep la Cruz al Mérito policial con distintivo Rojo en atención a los méritos conseguidos en el servicio.Es va veure implicat en diversos sumaris per tortures i maltractaments als detinguts, un d'ells el 1973, com a Cap del Grup 3 de la Brigada de Investigación Social, en el que quasi maten a Miquel Anduig d'una pallissa al practicar-li el Quiròfan. El 1981, havent arribat a comisasri principal del cos de policia mort per causes naturals.

VICENTE JUAN CREIX, fill de militar i partidari del "Alzamiento". L'octubre de 1941 ingressa a la policia i és destinat a Barcelona, a la prefectura de Via Laietana, on es troba amb el seu germà Antonio.

Tots dos van començar a treballar plegats a les ordres de Quintela i Polo, participant en el desmantellament dels opositors al règim. Sempre a l'ombra del seu germà, Vicente asumirà el 1968 les funcions de cap de la BPS a Barcelona quan ho deixa el seu germà al ser destinat a Bilbao, i s'hi mantindrà fins al 1972. Ha estat identificat per centenars de detinguts com a torturador.

El juliol del 1966 se li concedeix la «Cruz al Mérito policial con distintivo Blanco». Es jubila l'agost de 1977 com a comissari principal destinat com a cap de la Brigada regional de fronteras a la JSP de Barcelona.

Es tortura per obtenir informació:

Producció del Documental

La majoria de les gravacions dels testimonis que van patir tortures en aquest indret ja s'ha dut a terme i encara estem pendents de gravar-ne d'altres. També comptem amb els testimonis d'historiadors o d'estudiosos de les tortures i la repressió, amb l'objectiu de fer patent que en aquest indret i des de fa gairebé un segle, l'Estat ha actuat amb violència contra la dissidència.

El projecte compte amb la coproducció de TV3, que aporta el 25% del pressupost, i que ha de garantir que aquest treball es difongui a bastament tant en territori nacional com més enllà. La resta del pressupost, ha de sortir de L'ICEC (25%), Memorial democràtic (16%), recursos propis (16%), i aquest VERKAMI (18%).

La fase de producció està força avançada, l'entrega del documental està prevista per finals de juliol, i la seva emissió pel setembre. La intenció és, a començaments de setembre, fer una estrena privada prèvia al passe per televisió amb els mecenes i col·laboradors.

Suports i col·laboradors

Aquest és un projecte que compta amb el suport d' ÒMNIUM i la important col·laboració de la COMISSIÓ PER LA DIGNITAT i de l' ANC, secció persones represaliades, que són els organitzadors de les concentracions que es duen a terme davant de l'edifici dimarts, sí, dimarts, no, i amb els que col·laborem enregistrant tots els testimonis que per allà han passat en els darrers dos anys, material que esperem pugui passar a formar part, juntament amb tot el contingut arxivístic recuperat per fer aquest documental, del contingut que ha d'omplir el futur centre d'interpretació de la tortura i de la repressió en què s'ha d'acabar convertint aquest sinistre edifici.

Perquè des del 2005, es reclama per part de diverses entitats, la conversió d'aquest centre en un centre de memòria de la tortura i la repressió política. Un centre on es repari la memòria de les persones que van patir la repressió i que serveixi perquè la societat ho conegui. Cal no consentir, ni ara ni mai, cap maltractament ni tortura policial.

Encara avui en dia, hi ha una generació de policies/torturadors que viuen entre nosaltres amb la tranquil·litat que els hi dóna la llei d’Amnistia del 77 i la complicitat d’un estat que no fa res per delatar-los.

Només el testimoni dels qui van patir els seus horrors pot posar fi a aquesta impunitat.

Aquí us deixem les cares d'uns quans torturadors més, aquests exerciren les seves tècniques en democracia plena. Tots ells identificats pel testimoni de les seves víctimes en aquest documental:

Alguns s'han jubilat, d'altres segueixen en actiu. Amb la difusió del documental els seus noms i cares seran de domini públic i serà el moment en què la justícia i l'Estat, com a prova del cotó democràtic, hauran de deixar de protegir-los.

Perquè la tortura és un crim de lesa humanitat que no prescriu.

Més informació

Twitter
Youtube