Araw Masaya: un viatge fotogràfic i literari a través d'Àsia

#01 / Un tastet de la part escrita d'Araw Masaya

Conscients de que apostar per un producte a cegues pot ser difícil, volem ser al màxim de transparents amb els nostres possibles mecenes -sense oblidar que hi han coses que no podem desvetllar-.

Per això adjuntem un dels vuit capítols del llibre. A veure què us sembla : )

RÈQUIEM D'UNES XANCLETES

Tot va començar en una xafogosa parada ambulant a Kuta, Bali. Elles ens miraven i nosaltres anàvem descalços, així que les vam haver de comprar. En tot moment van ser submises a nosaltres, i sota aquesta condició vam moure’ns per l’arxipèlag de Nusa Tengara i vam prendre junts el sol estirats a platges de corall roig.

No obstant, no sempre vam estar junts, ja que les xancletes a Àsia són com els gossos a Europa, tenen l’entrada prohibida a la majoria de recintes tancats. Tanmateix, els gossos a Àsia són com les xancletes a Europa, estan fets una merda i poden entrar sempre absolutament a tot arreu, però això ara no ve al cas. Que ens perdonin si algun dia sortint d’un local nocturn no érem capaços de reconèixer-les.

Així doncs, sota la inevitable subordinació a la que totes les xancletes estan submises, hem passat un mes pel cap baix a l’extrem est asiàtic. Avui però, alguna cosa estranya s’ensumava a l’ambient quan junts hem pujat al vaixell que ens duia a fer submarinisme davant de les costes de Gili Meno, un dels punts amb millor reputació mundial per a tal activitat. Nosaltres estàvem eufòrics i el mar enfurismat. La grandària de les onades superava amb escreix la del vaixell i no parava d’entrar aigua a coberta en tot moment. Als cinc minuts, el nostre calçat ja tenia l’aigua al coll i poc després nosaltres la teníem als genolls. La nau semblava una piscina. Tot i que alguns reien, els nostres ulls buscaven amb neguit la costa mes propera alhora que contaven alt per alt les armilles salvavides disponibles.

En aquells moments, les xancletes ja feia molta estona que romanien amb apnea sota l’aigua sense obrir boca i nosaltres ens aferràvem a qualsevol cosa per no rodolar. Amb més pena que glòria, al cap de poc arribàvem al mític punt de submarinisme. Per fortuna ens trobàvem remenant l’equip d’aire quan de sobte una onada descomunal ha entrat al vaixell: “Tothom a l’aigua! Em cago en la puta que ho va parir, sortiu del vaixell! Foteu el camp!” (traducció aproximada).

Evidentment tots hem fet cas als crits desesperats del capità, però no sense abans agafar cadascú el corresponent equip de submarinisme. En aquest precís moment, ens hem vist obligats a fer el salt a les xancletes i posar-nos els peus d’ànec.

Des de l’aigua i guardant les distàncies, l’escena recordava al Titànic a excepció de que mentre tot s’enfonsava no hi havia violinistes a coberta.

Naufragis a part, nosaltres ens trobàvem en el lloc idoni per fer allò que inicialment se suposava que anàvem a fer i tal dit, tal fet. Així doncs, vaixell i personal ens hem enfonsat simultàniament per explorar el fons marí. Hem vist tortugues gegants, gambes de colors, pops enormes, coralls de totes menes, un vaixell enfonsant-se i taurons d’aleta blanca. Qualsevol diria que l’arca de Noè també havia naufragat amb nosaltres. Uns 50 minuts després tornàvem a la superfície i un nou vaixell ens tornava a tots sans i estalvis a bon port.

Tot hagués acabat bé si no fos que les xancletes resten encara en parador desconegut i, és clar, ens imaginem el pitjor.

Ara des de terra ferma, donem gràcies a la vida i mirem amb nostàlgia la marca blanca que retalla el bronzejat dels nostres peus. També ens preguntem que hagués estat de nosaltres, en cas de no portar els equips de submarinisme o de ser unes xancletes abandonades a coberta.